"Ponemos a su disposición esta sección para que puedan disponer de un espacio donde publicar sus opiniones, propuestas o sugerencias sobre cualquier tema de actualidad , histórico, profesional , gastronómico, etc .…., con los únicos limitos que los expuestos en el Art. 20 de la Constitución Española de 1978"

Grècia s’enfronta a Europa

Articulo enviado por: Francesc Jover

Per altra banda, els poders fàctics que comanden aquesta Europa, no agrada gens ni miqueta que el govern grec haja convocat un referèndum perquè els ciutadans puguen manifestar la disjuntiva de quedar-se dins o fora de la UE. És tal el seu cinisme, que són capaços de fer xantatge, pressionar i amenaçar un govern sobirà, perquè guanye la resposta que els convé

Sembla que haver-nos integrat a la Comunitat Europea era la millor opció que teníem per superar els quasi cinquanta anys d'endarreriment que el franquisme havia sotmès l'Estat espanyol. Potser era l'única manera d'apropar-nos a aquella Europa que va vèncer el nazisme i anava cap allò que deien societat del benestar. No negaré que els interessos inicials de la Unió Europea també eren macroeconòmics per fer front a les dues potències: l'URSS i els EUA. Tanmateix, m'arrisque també a dir que al tarannà dels protagonistes d'aquell invent n’hi havien millors intencions dels que en l'actualitat té aquest clan. Almenys aleshores, possiblement per la presencia del bloc soviètic, el capitalisme no estava tant deshumanitzat. En desaparèixer el teló d'acer, el Tractat de Maastricht va anar obrint nous camins donant prioritat a grans negocis, encara que fos en detriment de la societat del benestar.   

Actualment, els que tenen l'hegemonia de la Comunitat Econòmica Europea, donen preferència a un model d’Europa brutalment neoliberal, en contra d'aquell altre estil de polítiques socials i sostenibles. Ni la Margaret Thatcher es va atrevir anar tant lluny. El interès prioritari d’aquesta patuleia d’usurers, és la rendibilitat dels diners, sense importar-los gens ni mica el patiment de la gent. El Parlament Europeu de Brussel·les, podria alçar la veu per denunciar el disbarat, però la majoria de membres que formen part d’aquell fòrum són testaferros que defensen el progressiu i deshumanitzat neoliberalisme econòmic.

El cas més evident i actual és el de Grècia, on els que tenen la paella pel mànec, estan posant el govern d'Alexis Tsipras sobre les cordes. Volen obligar-lo a retallar els més elementals drets humans dels grecs, si no els tenien prou retallats. Qualsevol estudiant d'econòmiques de primer curs, sap que Grècia mai no podrà pagar el deute que Brussel·les exigeix.

A tot açò, acusen al govern grec d’haver sigut irresponsablement mentider per haver guanyat unes eleccions enganyant els ciutadans en promeses que no anava a complir. Ho diuen una i altra volta per fer-nos creure que les regles de joc que unilateralment han marcat són les millors i les úniques. No es cansen de repetir que els polítics que no prenen les seves mesures i són fidels al seu joc, són populistes, demagogs i mentiders. I això ho fan en segones i terceres intencions.

El pitjor d'açò és que hi han periodistes i mitjans d'informació –sortosament no tots– que no són capaços de tractar el tema objectivament: Tsipras tensa més la corda al qualificar el Fons Monetari Internacional de criminal, diuen. No és el Banc Central Europeu ni el Fons Monetari Internacional qui tensa la corda, no, és Alexis Tsipras. Per altra banda, la minoria de polítics del parlament de Brussel·les que manifesten alternatives al brutal sistema neoliberal, quant a penes arriba a la ciutadania. Generalment, els mitjans d’informació filtren els fets sense demostrar imparcialitat professional. No posen sobre la taula –a l’abast del públic– les diferents mesures que proposen altres economistes i polítics. Sembla que els mitjans estiguen a favor dels poders fàctics. A més a més, ho fan de manera malintencionada, per beneficiar les formacions polítiques neoliberals que estan al seu servici. No poden tindre una actitud més descarada. Amaguen el problema a la ciutadania de quines són les possibles alternatives amb mentides i mitges veritats.

Per altra banda, els poders fàctics que comanden aquesta Europa, no agrada gens ni miqueta que el govern grec haja convocat un referèndum perquè els ciutadans puguen manifestar la disjuntiva de quedar-se dins o fora de la UE. És tal el seu cinisme, que són capaços de fer xantatge, pressionar i amenaçar un govern sobirà, perquè guanye la resposta que els convé; el mateix que fan les dictadures. També el president Rajoy és manifesta a favor del si, la qual cosa ens diu el que hauríem de votar nosaltres si pogueren fer-ho. Per a l'Europa democràtica de postguerra això és una autèntica vergonya. Indicar a un govern sobirà i independent com ha de ser el resultat d'un referèndum té un qualificatiu que calle per no ser grosser. Una actitud d'aquest tipus definix a qui ho fa i es percep el despotisme que hi ha al darrere.

Cal dir que Europa no ha acceptat cap de les propostes que ha fet el govern d'Alexis Tsipras per solucionar la crisi, malgrat saber de sobra el BCE fins on pot arribar Grècia. S'han tancat radicalment reafirmant que l'única solució és la seva: la usura pura i dsura. Encara diuen tot seguit que el govern grec és extremista, irresponsable i radical. Mai no hem vist d'una manera tan ben reflectida, evident i clara –com en la faula de La Fontaine– qui és el llop i qui el corder.

Francesc Jover